M'assec a un parc de la ciutat. Vesprada de divendres. No és molt tard, però fa fred, el banc de pedra glaçada no és gens còmode i a més carregue la motxilla amb els llibres de música i de l'institut. No sé quins deurien pesar-me més, es troben ben barrejats tant a la bossa com al meu cap. Intente oblidar-me i no puc. Tot em recorda a l'angoixa pels estudis.
Fixe la vista en una bicicleta, il·luminada per una de les faroles que deixen una llum tènue a tot el parc. No és molt cridanera, amb colors càlids, i ha deixat algunes empremtes a la terra fangosa. Ha plogut tot el dia. M'intriga l'ús que faran d'ella. Per la seua imatge diria que ja sap els trajectes que ha de fer cada dia i fins i tot com i on ha d'arribar. Quina enveja.
Alguns nens dels que juguen al voltant també l'estan observant L'admiren per uns segons i tornen al seu món. Em penedisc molt de no haver aprés bé a pujar-hi de xicoteta i no haver agafat seguretat. En canvi, aquesta pareix diferent, inspira confiança i sembla dir que et puga portar on tu vullgues. Per uns moments pense en agafar-la i eixir corrents... no té sentit.
Malgrat que així ho decidira no seria capaç. Des del principi m'he adonat què estava lligada a un dels arbres, però no és la raó destacada.
A la pràctica, no aconseguiria decidir-me pel trajecte correcte, escollir bé les decisions i confiar en l'aventura.
No sabria còrrer i arribar a deixar algun dia com mes desitge...
camins enllà.
