Präludium und Fuge

http://open.spotify.com/track/0mO9kDWiHRMowccMVShv1Y 



5 2 1 2  1 2 1 2  5 3 1 3  5 3 1 3
5 1 2 1  3 1 2 1  5 1 2 1  3 1 2 4... No!


No puc resoldre aquest passatge. Em desespere i em deprimesc. Què estic fent? Per què continue amb açò? On està l'error?... pot ser, a l'inici de tot. 


Era tan sols la curiositat d' una nena de fer sonar aquell immens teclat d'un gran piano de cola. Conéixer la tècnica i la màgia d'un so encisador -evidentment, sense considerar les hores d'estudi-. Un deler de poder arribar a tocar algunes obres del ple romanticisme que anirien capturant-me i sobretot interpretar alguna de Claude Bolling que em portaria tants records entranyables de l'inici: escoltant audicions del meu oncle amb careta d'embaladida.


Reprenc l'inici de l'obra i recorde coordinar, malgrat la seua rapidesa i perseverança, les dues veus, la del pessimisme indomable i la intenció de seguir endavant. El tempo és massa ràpid; pronuncia la meva inseguretat. La veu de base remarca els pensaments negatius d'alguna manera molt surrealistes. L'angoixa folra les decisions. No puc ignorar-ho, es inevitable. Finalment, amb un poc de picardia, acorde amb mi mateixa deixar sonar la veu de l'afany incomplit.

Quan ho veus des de l'exterior, comences a odiar les metes en un límit cap a l'infinit (vull fer música i vull conéixer més llengües i vull dansar i vull...), aquelles que establies sense tocar els peus a terra. El mínim error et fa caure sobtadament dels núvols i esborrar els castells en l'aire. Aleshores te n'adones que no vas a cap lloc si no que et consumeixes en un cercle de pensaments erronis. T'aferres a ells més i més i quedes atrapada en una boira trista.


Resguarde les tecles del piano amb una capa impermeable on relliscaran les decisions capritxoses i guiades per un sentit que busca el fals reconeixement i valoracions dels quals intentava plenar-me. No tornes a descobrir-les fins que esbrines que la boira no es tan espesa  i decideixes centrar-te a fer música amb el mateix fi.