una estrela

Dos nens juguen al carrer a mitjanit:
-Mira, una estrela fugaç!- la veu sorpresa contagia d'il·lusió ambdós i alcen la vista a la llum.
 -Desitge poder perdre'm en la teua mirada per sempre i poder veure tots els records dels bons moments amb tu- ressona una veueta al seu cap.

10 anys després.
Una llàgrima recorre la seua cara. Una situació complexa. Els dos miren el cel.
-... i per això, Marc, vaig deixar de confiar en les estreles- solta una falsa rialla. Al seu interior es riu de la seua actitud.
Es miren.
Somriuen.

9 de setembre

Segueix sent agradable descansar a les hamaques del balcó. Berenar tranquil·lament alguna fruita fresca i sucosa, veient la calor que cobreix el poble i esperant alguna brisa de vent.
Hui és un dia característic-"per a cada santapoler"-. Les llums de festes continuen penjades al carrer, els balcons mostren la senyera i la imatge de la patrona, i les flors de l'ofrena permaneixeran envoltant la capella fins que comencen a mustiar.


                                                                          Adreçat especialment a la penyeta.

Han sigut unes molt bones festes.
Supose que encara guarde l'esperit infantil i la il·lusió pel color, el so i la llum de la festa.
A cas els adults no disfruten dels focs artificials i les desfilades? Són tot un munt de bons records de la infància al poble, que em desencadena un poc de patriotisme.

Moltes nits d'insomni i d'infinits riures.
Cruels jocs psicològics d'associar qualsevol concepte amb la més gran tonteria amb la que morirem de riure la nit anterior.
Moltes discussions i baralles convertides en involuntàries mostres d'afectes.
I el que realment m'aporten les festes és l'excusa per conviure un any més amb els amics de tota la vida. Els que fan sincerament que puguem viure-les com ningú.


Ara, senc la necessitat de tancar el conte d'aventures i fer memòria per recordar que tot el que he viscut durant l'estiu ha sigut cert.