Capítol VIII

Fi dels mals de cap. S'evaporen. Pèrdua de la noció del temps intencionada. M'estremisc i escolte la Simfonia que sona en la capseta de música de la part imaginada del dibuix. Més enllà dels contes, ell pinta les lletres del seu color i comença el pròleg d'una història, inici d'una altra. Les primeres són històries de castells cristians i musulmans i personatges que cobren vida per a sortir dels contes i capbussar-se en la vora de la mar.

Präludium und Fuge

http://open.spotify.com/track/0mO9kDWiHRMowccMVShv1Y 



5 2 1 2  1 2 1 2  5 3 1 3  5 3 1 3
5 1 2 1  3 1 2 1  5 1 2 1  3 1 2 4... No!


No puc resoldre aquest passatge. Em desespere i em deprimesc. Què estic fent? Per què continue amb açò? On està l'error?... pot ser, a l'inici de tot. 


Era tan sols la curiositat d' una nena de fer sonar aquell immens teclat d'un gran piano de cola. Conéixer la tècnica i la màgia d'un so encisador -evidentment, sense considerar les hores d'estudi-. Un deler de poder arribar a tocar algunes obres del ple romanticisme que anirien capturant-me i sobretot interpretar alguna de Claude Bolling que em portaria tants records entranyables de l'inici: escoltant audicions del meu oncle amb careta d'embaladida.


Reprenc l'inici de l'obra i recorde coordinar, malgrat la seua rapidesa i perseverança, les dues veus, la del pessimisme indomable i la intenció de seguir endavant. El tempo és massa ràpid; pronuncia la meva inseguretat. La veu de base remarca els pensaments negatius d'alguna manera molt surrealistes. L'angoixa folra les decisions. No puc ignorar-ho, es inevitable. Finalment, amb un poc de picardia, acorde amb mi mateixa deixar sonar la veu de l'afany incomplit.

Quan ho veus des de l'exterior, comences a odiar les metes en un límit cap a l'infinit (vull fer música i vull conéixer més llengües i vull dansar i vull...), aquelles que establies sense tocar els peus a terra. El mínim error et fa caure sobtadament dels núvols i esborrar els castells en l'aire. Aleshores te n'adones que no vas a cap lloc si no que et consumeixes en un cercle de pensaments erronis. T'aferres a ells més i més i quedes atrapada en una boira trista.


Resguarde les tecles del piano amb una capa impermeable on relliscaran les decisions capritxoses i guiades per un sentit que busca el fals reconeixement i valoracions dels quals intentava plenar-me. No tornes a descobrir-les fins que esbrines que la boira no es tan espesa  i decideixes centrar-te a fer música amb el mateix fi.

Una bici

M'assec a un parc de la ciutat. Vesprada de divendres. No és molt tard, però fa fred, el banc de pedra glaçada no és gens còmode i a més carregue la motxilla amb els llibres de música i de l'institut. No sé quins deurien pesar-me més, es troben ben barrejats tant a la bossa com al meu cap. Intente oblidar-me i no puc. Tot em recorda a l'angoixa pels estudis.
   Fixe la vista en una bicicleta, il·luminada per una de les faroles que deixen una llum tènue a tot el parc. No és molt cridanera, amb colors càlids, i ha deixat algunes empremtes a la terra fangosa. Ha plogut tot el dia. M'intriga l'ús que faran d'ella. Per la seua imatge diria que ja sap els trajectes que ha de fer cada dia i fins i tot com i on ha d'arribar. Quina enveja.
   Alguns nens dels que juguen al voltant també l'estan observant L'admiren per uns segons i tornen al seu món. Em penedisc molt de no haver aprés bé a pujar-hi de xicoteta i no haver agafat seguretat. En canvi, aquesta pareix diferent, inspira confiança i sembla dir que et puga portar on tu vullgues. Per uns moments pense en agafar-la i eixir corrents... no té sentit.
   Malgrat que així ho decidira no seria capaç. Des del principi m'he adonat què estava lligada a un dels arbres, però no és la raó destacada.

A la pràctica, no aconseguiria decidir-me pel trajecte correcte, escollir bé les decisions i confiar en l'aventura.
No sabria còrrer i arribar a deixar algun dia com mes desitge...
                                                                                              camins enllà.

una estrela

Dos nens juguen al carrer a mitjanit:
-Mira, una estrela fugaç!- la veu sorpresa contagia d'il·lusió ambdós i alcen la vista a la llum.
 -Desitge poder perdre'm en la teua mirada per sempre i poder veure tots els records dels bons moments amb tu- ressona una veueta al seu cap.

10 anys després.
Una llàgrima recorre la seua cara. Una situació complexa. Els dos miren el cel.
-... i per això, Marc, vaig deixar de confiar en les estreles- solta una falsa rialla. Al seu interior es riu de la seua actitud.
Es miren.
Somriuen.

9 de setembre

Segueix sent agradable descansar a les hamaques del balcó. Berenar tranquil·lament alguna fruita fresca i sucosa, veient la calor que cobreix el poble i esperant alguna brisa de vent.
Hui és un dia característic-"per a cada santapoler"-. Les llums de festes continuen penjades al carrer, els balcons mostren la senyera i la imatge de la patrona, i les flors de l'ofrena permaneixeran envoltant la capella fins que comencen a mustiar.


                                                                          Adreçat especialment a la penyeta.

Han sigut unes molt bones festes.
Supose que encara guarde l'esperit infantil i la il·lusió pel color, el so i la llum de la festa.
A cas els adults no disfruten dels focs artificials i les desfilades? Són tot un munt de bons records de la infància al poble, que em desencadena un poc de patriotisme.

Moltes nits d'insomni i d'infinits riures.
Cruels jocs psicològics d'associar qualsevol concepte amb la més gran tonteria amb la que morirem de riure la nit anterior.
Moltes discussions i baralles convertides en involuntàries mostres d'afectes.
I el que realment m'aporten les festes és l'excusa per conviure un any més amb els amics de tota la vida. Els que fan sincerament que puguem viure-les com ningú.


Ara, senc la necessitat de tancar el conte d'aventures i fer memòria per recordar que tot el que he viscut durant l'estiu ha sigut cert.

Mals de cap

És horrorós viure construint un futur i veure que el destí el va enderrocant.

Has descrit molts sentiments, vivències i anècdotes als teus relats personals; però no li has contat a ningú tot el que desitges que ocòrrega a partir d'aquest moment...

Un dia, perd la consciència dels inconvenients que hi ha al món que compartisc amb els altres: amb qui em relacione i somie amb una infinita llibertat i totalment incoherent fins al punt de ser egoista. Ara tan sols la gent actua i interpreta el paper que jo vull al meu voltant.
Desperte, NO és aquest el meu desig.
Però sé que continuaré fantasiejant amb meravelloses escenes filmades al meu cap, que fan riure al mateix jo conscient que coneix la incapacitat per controlar tot allò que envolta la meua vida.

Perquè les decisions que prens Tu tan sols s'oposen a les de la resta de Tothom i poques vegades coincidiran Totes.

Deixar vagar la ment...