M'assec a un parc de la ciutat. Vesprada de divendres. No és molt tard, però fa fred, el banc de pedra glaçada no és gens còmode i a més carregue la motxilla amb els llibres de música i de l'institut. No sé quins deurien pesar-me més, es troben ben barrejats tant a la bossa com al meu cap. Intente oblidar-me i no puc. Tot em recorda a l'angoixa pels estudis.
Fixe la vista en una bicicleta, il·luminada per una de les faroles que deixen una llum tènue a tot el parc. No és molt cridanera, amb colors càlids, i ha deixat algunes empremtes a la terra fangosa. Ha plogut tot el dia. M'intriga l'ús que faran d'ella. Per la seua imatge diria que ja sap els trajectes que ha de fer cada dia i fins i tot com i on ha d'arribar. Quina enveja.
Alguns nens dels que juguen al voltant també l'estan observant L'admiren per uns segons i tornen al seu món. Em penedisc molt de no haver aprés bé a pujar-hi de xicoteta i no haver agafat seguretat. En canvi, aquesta pareix diferent, inspira confiança i sembla dir que et puga portar on tu vullgues. Per uns moments pense en agafar-la i eixir corrents... no té sentit.
Malgrat que així ho decidira no seria capaç. Des del principi m'he adonat què estava lligada a un dels arbres, però no és la raó destacada.
A la pràctica, no aconseguiria decidir-me pel trajecte correcte, escollir bé les decisions i confiar en l'aventura.
No sabria còrrer i arribar a deixar algun dia com mes desitge...
camins enllà.
dilluns, 28 de novembre del 2011
dissabte, 10 de setembre del 2011
una estrela
Dos nens juguen al carrer a mitjanit:
-Mira, una estrela fugaç!- la veu sorpresa contagia d'il·lusió ambdós i alcen la vista a la llum.
-Desitge poder perdre'm en la teua mirada per sempre i poder veure tots els records dels bons moments amb tu- ressona una veueta al seu cap.
10 anys després.
Una llàgrima recorre la seua cara. Una situació complexa. Els dos miren el cel.
-... i per això, Marc, vaig deixar de confiar en les estreles- solta una falsa rialla. Al seu interior es riu de la seua actitud.
Es miren.
Somriuen.
-Mira, una estrela fugaç!- la veu sorpresa contagia d'il·lusió ambdós i alcen la vista a la llum.
-Desitge poder perdre'm en la teua mirada per sempre i poder veure tots els records dels bons moments amb tu- ressona una veueta al seu cap.
10 anys després.
Una llàgrima recorre la seua cara. Una situació complexa. Els dos miren el cel.
-... i per això, Marc, vaig deixar de confiar en les estreles- solta una falsa rialla. Al seu interior es riu de la seua actitud.
Es miren.
Somriuen.
divendres, 9 de setembre del 2011
9 de setembre
Segueix sent agradable descansar a les hamaques del balcó. Berenar tranquil·lament alguna fruita fresca i sucosa, veient la calor que cobreix el poble i esperant alguna brisa de vent.
Hui és un dia característic-"per a cada santapoler"-. Les llums de festes continuen penjades al carrer, els balcons mostren la senyera i la imatge de la patrona, i les flors de l'ofrena permaneixeran envoltant la capella fins que comencen a mustiar.
Adreçat especialment a la penyeta.
Han sigut unes molt bones festes.
Supose que encara guarde l'esperit infantil i la il·lusió pel color, el so i la llum de la festa.
A cas els adults no disfruten dels focs artificials i les desfilades? Són tot un munt de bons records de la infància al poble, que em desencadena un poc de patriotisme.
Moltes nits d'insomni i d'infinits riures.
Cruels jocs psicològics d'associar qualsevol concepte amb la més gran tonteria amb la que morirem de riure la nit anterior.
Moltes discussions i baralles convertides en involuntàries mostres d'afectes.
I el que realment m'aporten les festes és l'excusa per conviure un any més amb els amics de tota la vida. Els que fan sincerament que puguem viure-les com ningú.
Ara, senc la necessitat de tancar el conte d'aventures i fer memòria per recordar que tot el que he viscut durant l'estiu ha sigut cert.
Hui és un dia característic-"per a cada santapoler"-. Les llums de festes continuen penjades al carrer, els balcons mostren la senyera i la imatge de la patrona, i les flors de l'ofrena permaneixeran envoltant la capella fins que comencen a mustiar.
Adreçat especialment a la penyeta.
Han sigut unes molt bones festes.
Supose que encara guarde l'esperit infantil i la il·lusió pel color, el so i la llum de la festa.
A cas els adults no disfruten dels focs artificials i les desfilades? Són tot un munt de bons records de la infància al poble, que em desencadena un poc de patriotisme.
Moltes nits d'insomni i d'infinits riures.
Cruels jocs psicològics d'associar qualsevol concepte amb la més gran tonteria amb la que morirem de riure la nit anterior.
Moltes discussions i baralles convertides en involuntàries mostres d'afectes.
I el que realment m'aporten les festes és l'excusa per conviure un any més amb els amics de tota la vida. Els que fan sincerament que puguem viure-les com ningú.
Ara, senc la necessitat de tancar el conte d'aventures i fer memòria per recordar que tot el que he viscut durant l'estiu ha sigut cert.
dimarts, 23 d’agost del 2011
Mals de cap
És horrorós viure construint un futur i veure que el destí el va enderrocant.
Has descrit molts sentiments, vivències i anècdotes als teus relats personals; però no li has contat a ningú tot el que desitges que ocòrrega a partir d'aquest moment...
Un dia, perd la consciència dels inconvenients que hi ha al món que compartisc amb els altres: amb qui em relacione i somie amb una infinita llibertat i totalment incoherent fins al punt de ser egoista. Ara tan sols la gent actua i interpreta el paper que jo vull al meu voltant.
Desperte, NO és aquest el meu desig.
Però sé que continuaré fantasiejant amb meravelloses escenes filmades al meu cap, que fan riure al mateix jo conscient que coneix la incapacitat per controlar tot allò que envolta la meua vida.
Perquè les decisions que prens Tu tan sols s'oposen a les de la resta de Tothom i poques vegades coincidiran Totes.
Has descrit molts sentiments, vivències i anècdotes als teus relats personals; però no li has contat a ningú tot el que desitges que ocòrrega a partir d'aquest moment...
Un dia, perd la consciència dels inconvenients que hi ha al món que compartisc amb els altres: amb qui em relacione i somie amb una infinita llibertat i totalment incoherent fins al punt de ser egoista. Ara tan sols la gent actua i interpreta el paper que jo vull al meu voltant.
Desperte, NO és aquest el meu desig.
Però sé que continuaré fantasiejant amb meravelloses escenes filmades al meu cap, que fan riure al mateix jo conscient que coneix la incapacitat per controlar tot allò que envolta la meua vida.
Perquè les decisions que prens Tu tan sols s'oposen a les de la resta de Tothom i poques vegades coincidiran Totes.
dilluns, 22 d’agost del 2011
Arts
Constantment els autors escriuen allò que necessitem sentir.
Perquè mentre aquell qui controla el llenguatge escriu: redacta, compon; la persona captivada de l'art disfruta quan s'endinsa en un història apassionada o es fon en una perfecta simfonia; escolta i sent els sentiments que l'autor comparteix amb ell. Sentiments que et fan sentir viu i t'inciten a gaudir d'aquests plaers de la vida.
Signat: una simple melòmana i lectora
Perquè mentre aquell qui controla el llenguatge escriu: redacta, compon; la persona captivada de l'art disfruta quan s'endinsa en un història apassionada o es fon en una perfecta simfonia; escolta i sent els sentiments que l'autor comparteix amb ell. Sentiments que et fan sentir viu i t'inciten a gaudir d'aquests plaers de la vida.
Signat: una simple melòmana i lectora
Subscriure's a:
Missatges (Atom)